Avui, fa un any a aquestes hores, estava a quiròfan, espantada perquè sempre m'han fet respecte aquets llocs, però al mateix temps molt il·lusionada per l'esperança que tot a partir d'aquell moment milloraria. Tot i que la recuperació no va ser ni planera, ni tampoc fàcil avui puc dir que estic molt contenta per com ha anat tot i de com hem trobo... amb això he après a que mentre hi hagin recanvis hi ha esperança i sobretot valorar les petites coses com son un passeig per la muntanya, dormir boca avall, poder seure al sofà, una dutxa, fer l'amor... i es que la vida es tan maca i s'ha de disfrutar perquè qualsevol dia, en qualsevol moment tot el que tenim i no valorem es pot acabar...
ÁNIMS a tots els que estigueu passant per un moment baix... amb esforços, amb il·lusió i amb ganes, segur que es pot millorar!!!
Aquesta imatge m'agrada especialment perquè guarda l'anècdota
que perquè no sortís la crossa a la foto, la vaig llençar avall
i després per recollir-la el Toni m'ho va maleïr tot.. jejejej
Aquesta imatge m'agrada especialment perquè guarda l'anècdota
4 comentarios:
Óstia que bo lo de la crosa! I com passa el temps... un any... Però com bé dius val la pena recordar els mals moments per valorar encara més els bons que tenim ara... Una forta abraçada!
¿De qué te operaron? No sabía nada.
Espero que estés bien, que en Facebook he visto que estás de baja...Besos!
Hola Ceci.. la operación fue hace un año y fue de la cadera... ahora estoy de baja, porque el garbancito que llevo dentro esta revoltosillo y me tiene agotada físicamente!! jejeje Por eso la sporras van 5 a 1 que serà niña.. auqnue a mi me da que serà niño...
Bueno, pues ahora a descansar...a ver si es niño, que últimamente a todas mis amigas les tocaba niño. El año pasado fueron todo niñas, y ahora nenes, je,je!Yo digo niño también!
Besos y felices fiestas!
Publicar un comentario